Com és d’esperar en una raça ancestral, el seu origen és un tant confús i es perd en la tradició oral de la gent que va conviure amb ella durant tantes dècades.
Segons havien sentit explicar els ramaders més grans, sembla ser que la Pallaresa va arribar a l’actual comarca del Pallars Sobirà entrant per la Vall d’Isil (Vall d’Àneu), provinent de França (Ariège), a través de Ports de muntanya com el Port de Salau, que és el pas fronterer, i per tant via de comunicació, que segles enrere comunicava aquesta vall pirinenca amb l’estat francès; seguidament també en van començar a entrar per la Vall de Cardós i la Vall Ferrera.
Aquesta arribada a les nostres terres pot ser que es produís de mans de comerciants o tractants de bestiar que abastien la comarca des de tot tipus d’animals de treball o carn fins a qualsevol tipus de queviures.
Paral·lelament, els últims estudis, ens han donat com a resultat, que aquests bovins de coloració blanca que la tradició oral diu que van venir des de França, serien provinents del Tronc gris de les estepes i el seu creuament amb els bovins autòctons de l’època hauria donat lloc a la vaca Pallaresa. Podria estar, per tant, emparentada amb la raça Gasconne i Mirandaise (presents actualment al sud de França i morfològicament semblants a la Pallaresa).
Estan perfectament documentades les migracions que es van donar des del sud de França, sobretot en els segles XVII-XVIII, cap a la Vall d’Isil. No s’ha pogut saber, però, si l’arribada d’aquests bovins blancs va tenir a veure amb aquest fet o no té res a veure. A partir d’aquí es van anar propagant per la resta de valls de la comarca i comarques confrontants com Vall d’Aran, Pallars Jussà i Alt Urgell.
Tot i així, la ramaderia bovina no era un dels puntals econòmics predominant als Pirineus lleidatans durant el segle XIX, ja que les cases pairals es dedicaven més aviat al bestiar equí (cavalls, rucs i mulatí), oví per a carn i llana, i fins i tot a la vinya, quedant el boví en un percentatge més baix i dedicat bàsicament al treball, essent consegüentment de triple aptitud (treball-carn-llet).
No s’ha pogut trobar cap testimoni escrit de la raça Pallaresa durant el segle XIX, que era anomenada popularment “vaca blanca o Blanca del Pallars” i encara és recordada així pels padrins. Tot i això, s’han pogut trobar algunes Declaracions jurades de ramaderia de finals segle XIX de diferents pobles del Pallars Sobirà on en algunes apareix que la gent tenia bovins blancs, l’alçada que tenien i de qui eren propietat.
Així arribem fins al segle XX, quan podem començar a saber alguna cosa de la nostra raça, gràcies a la memòria dels més grans.
Va ser durant la primera meitat segle XX quan la Pallaresa va tenir la seua màxima esplendor, ja que el cens total de boví del Pallars Sobirà havia augmentat (tot i que continuava predominant bestiar equí i llaner) per causes com ara l’abandonament, en part, de l’economia de subsistència com a conseqüència de l’arribada de les vies de comunicació a molts pobles, o la crisi del conreu de la vinya per culpa de la fil·loxera, entre d’altres.
Es calcula que un 50% o més dels bovins existents a la comarca eren de raça Pallaresa (Registres especials de ramaderia, diferents municipis, 1928-1953). La resta eren algun ecotip de l’actual Pirinenca (podria ser la ja extingida vaca Catalana) i bovins de capa fosca (com l’anomenada Mascarda o altres de capa negra).
Tots els testimonis orals entrevistats coincideixen en què les Blanques del Pallars eren unes vaques de gran talla, valentes per llaurar, molt dòcils i manejables, i molt bones criadores de vedells, amb capacitat lletera suficient per a la cria i donant lloc a bons animals per vendre.
Són molt importants també fotografies trobades a l’Arxiu Històric Comarcal del Pallars Sobirà, les del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, les de l’Oficina de Turisme de la Pobla de Segur i les del Centre Excursionista de Catalunya, així com les cedides per particulars.
Cap a mitjan segle XX (anys 50-60) va arribar la crisi de la ramaderia cavallar a causa de la mecanització. Per tant de retruc també se’n va veure ressentida la cabana bovina de treball (com s’acaba de dir, la Blanca del Pallars era molt apreciada per la gent per la seua corpulència i força per treballar), tot i que a finals dels anys 50 encara quedava un nombre important d’animals de raça Pallaresa (Registres de ramaderia, diferents municipis, 1952-1962).
Entre aquest fet i la introducció de races bovines lleteres (Parda Alpina -importada de Suïssa- i més endavant Frisona) la població de raça Pallaresa es va veure molt delmada per no poder competir en producció de llet, i tots els exemplars es van anar encreuant amb la nova Parda per produir llet (a partir dels anys 60-70 la gran majoria de les explotacions es van convertir en lleteres).
Progressivament va anar quedant de forma residual i desapareixent per reabsorció amb la Parda Alpina, futura Bruna dels Pirineus.
Quan va arribar la crisi de la llet (mitjans anys 80), les característiques productives de les vaques existents al Pirineu es van reorientar cap a la recerca d’unes bones característiques càrnies. Així, els bovins autòctons ja existents a la zona es van anar encreuant amb la Parda Alpina, donant lloc a l’actual població Bruna dels Pirineus. Quan això es produí, la Pallaresa ja no va poder remuntar a causa del seu baix nombre, tot i ser en producció càrnia molt semblant.
Es poden citar, per tant, com a causes de la pràctica extinció de la Pallaresa les següents:
- Introducció de races lleteres més productives quan la economia de les explotacions ramaderes de muntanya va passar a dependre de la producció lletera
- Introducció de toros d’altres races per part de les Administracions en època lletera (recordem que en aquella època es pensava només en producció i no, com actualment, en la protecció de les races autòctones)
- Mecanització de l’activitat agrària
Els animals Pallaresos, com a tals, van anar disminuint progressivament. A principis de la dècada dels 80 el cens de vaca Pallaresa no arribava al 2% del total del boví de la comarca del Pallars Sobirà. A parir d’aquí van anar quedant disseminats, cada vegada en menor nombre, per pobles i bordes d’aquestes comarques on havia estat diversos segles; arribant fins a la seua pràctica desaparició; moltes es van anar acabant, sense descendència pura, per falta de toros de raça pura.
Des dels anys 80 fins ara està força documentat on n’hi ha hagut. Fins no fa molts anys se’n trobaven encara a Casa Sansa de Tor (Municipi d’Alins), a Aurós (la Guingueta d’Àneu), a Estaron (Municipi de Llavorsí). Una mica més enrere n’hi havia a Llagunes (Municipi de Soriguera), Ribera de Cardós, Escàs (Municipi de Rialp), Casa Badiot (Sort); entre molts altres llocs. Abans d’arribar l’auge de la llet n’hi havia hagut pràcticament a totes les cases.
Avui per avui es té constància de la seua presència en 8 ramaderies.
L’any 2008 es va aconseguir una fita històrica amb el seu reconeixement per part del Parlament de la Generalitat de Catalunya com a raça autòctona catalana.
Una altra acció important també va estar la creació de l’Associació de Criadors l’octubre del 2010, amb la posterior entrada en funcionament del Llibre Genealògic el 30 de juny de 2011, que recull totes les ramaderies actives de vaca Pallaresa, el seu cens actualitzat i moltes altres dades d’interès.
Posteriorment, el 2015, és també reconeguda pel Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación i inclosa en el Catálogo Oficial de Razas de Ganado de España.
Aquesta minoritària població bovina del Pirineu lleidatà és l’exemple més típic de raça en estat “relíquia” a Catalunya; constitueix un patrimoni genètic de gran valor que no es pot deixar perdre, i la seua història va lligada a la dels habitants d’aquestes comarques, ja que en part van ser el seu mitjà de vida.
Així el Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona (Facultat de Veterinària) ha donat el seu suport tècnic i econòmic des de fa ja pràcticament 30 anys, per a la realització d’estudis i promoció.